Crec que tinc una pena immensa...

Sembla que la soledat profunda segueix aprofondint-se, aroodonint-se, intercal·lant-se sota la meva pell. Quan dormo, a traició, sense voler, no sabent res.

no importa que els dies passin o que el temps avanci. Tot roman al mateix punt inconcret, difós i complex. Diria que, lluny d'avançar, retrocedeixo, dolçament, imperceptiblement. Amb displicència.

Res no em fa il·lusió. Fa temps que no ric ni m'emociono, no sé cap on anar ni tampoc què projectar. Segurament se'n diu estar perduda de veritat.

I és que a mi la soledat, literalment, em mata.

Se'm fa difícil repetir-me però crec que és així. I el pitjor és no saber on trobar persones amb les que compartir aquesta existència gris i fosca i dura d'empassar.

Enyoro massa gent i em falten paraules, tendresa, importar-li a algú que al seu torn m'importi.

Avui mateix, sense anar més lluny: m´he dutxat, he conduit, m'he reunit amb més de dues persones tres cops, he mantingut dues videoconferències, he parlat per telèfon. I he pogut plorar sense ser vista ni escoltada ni detectada.

Les llàgrimes llisquen silencioses i sense avisar. Crec que tinc una pena immensa...