Quan tu i jo ja no siguem tu i jo...

Acumulo sensacions aqui dins mentre escolto "cert clar i breu" i el crescendo m'oprimeix la gola, entre desafinades que se'm incorporen als ulls. No se'ls donen bé els concerts. Em trepitjo les ganes de plorar, avui, mentre el silenci em va portant cap enlloc i obro i tanco els ulls, tant ràpid. Sé que si em cau la primera llàgrima hauré perdut totes les batalles. Com sé que si em pregunto si val la pena, se'm caurà l'univers sobre les esquenes. Més de set anys voltant, sense parar. Només ho sé jo, que no em faig preguntes. Sóc la única que coneix les respostes, el fracàs, les errades que mai no reconeixeré, ni en públic però tampoc en silenci, en secret, abrigada a casa, morta de calor i suant la sal que els ulls no ploren. Torna el pànic a la soledat, avui que ha caigut una frase sobre les estovalles blanques de fil on feiem el contrast dels vins negres de la terra entre gotes vermelles i somriures empesos amb distracció estudiada. Imperdonable. Jo penalitzaria a qui pensi que quina sort en tenim de la parella, que es preocupa i acompanya. Als qui desconeixen empaties i no s'entretenen a pensar més enllà d'on acaben els quatre punts cardinals, les extremitats. No ho penso oblidar. Perquè ara que sé que ni oblido ni perdono tot és diferent, menys complicat. Al menys amb mi mateixa sóc franca. Al menys amb això i amb les mentides que no et puc dir perquè fa tant temps que no em deixes. Per exemple: desitjo el teu cos, enyoro que encaixem mil·limètricament entre abraçades, sobretot les teves carícies, el lliscar dels llabis, que em toquis el cabell sense despentinar-me i que em miris com si fos l'últim cop i em diguis en un imperceptible xiuxiueig quins ulls que tinc i jo em posi vermella i abaixi la vista per amagar-los i la meva timidesa et faci aixecar de la cadira, perdre els papers i trobar-me les ganes... 

Una nit de dimecres a les enfosques, amb l'estòmac tancat, els ulls petits i transparents i blaus de llàgrimes que no sé plorar, imaginant la nit escurçada per un vol matiner que només complica i jo em faig pesada, tot llepant-me les ferides d'animal atrapat, ferit, tocat de mort i, probablement el que és pitjor, tan abandonada...