domingo, 16 de octubre de 2011

Sóc de les qui creuen que valdria la pena...

Crec que vares nèixer entre onades de mar blava. Entre aigues, dins del Mediterrani, tan a prop. Crec que un grapat d'anys separen les dates d'un primer plor i les del primer pas i el primer enyor. Crec que hi ha distàncies i tanta proximitat en les geografies, tot tan previsible, encara que cluco els ulls per mirar d'endevinar... També crec que les paraules són comunes i que les teves tenen més cura de les formes i els fons, que les meves són improvisades i a voltes esgarrapades a les presses, amagades i fins i tot captives dels secrets que m'acompanyen i dels que vaig prometre. Sóc capaç de creure que estàs en companyia i en la descoberta, en la soledat de qui troba a faltar el que ha deixat lluny i retroba de tant en tant, quan totes les circumstàncies... I és que crec que valdria la pena...

1 comentario:

  1. Reconec que a aquesta altura de la muntanya hi ha poques "coses" per les que em s'embarcaria. Cal veure ...! la paraula "cosa" és el comodí perfecte, la trinxera idònia. Deia que hi ha algunes "coses" que jo crec que valen la pena.

    Un petó, sparkling. M'agrada la teva llengua. Aquesta llengua que molts utilitzen per als somnis.

    Com ho he escrit? Digues-me ...

    Victoria

    ResponderEliminar

No serás de l#s que creen que intimido y por eso no comentan nunca, ¿verdad? :) ¡¡Venga!! ¡¡Anímate!!