Jo cremo les ganes de sortir corrent quan la por em recorda que sempre penso que no en sé, que no podré donar respostes adequades, impossible estar a l'alçada. Cremo el record de la infància i la mare omnipresent i el pare amb una existència petita i difuminada. Cremos la casa plena de germans i veure'ls marxar de mica en mica mentre em feien gran i els enyorava, jugant sola al quarto de la cantonada, el de jugar. Cremo l'angúnia de ser gran i responsable de dos éssers més petits, que creixen meravellats davant una vida plena de possiblitats i tant poques pors. Cremo la claustrofòbia de tants anys seguint, continuant, inventant-nos cada quinze dies, callant que el futur és impossible, no té termini, i avancem sense moure cap dels dos peus. Cremo l'ofec de la pèrdua que va ser i la que ha de venir a regalar-me la orfandat definitiva. Cremo les llàgrimes dels qui tenen futurs més buits que el meu i se'n adonen. També cremo les ganes de marxar la fugida que no vaig fer quan hagués tocat i viure lluny i ser jo amb una vida distinta. Cremo la pressa per acabar d'escriure, que m'esperen...
Em sembla veure les flames de la teva foguera, i m'hipnotitzen...
ResponderEliminarUna abraçada!
vida...: m'ha agradat el teu joc, la teva proposta... m'agradaria saber si téns accent de ses illes i que proposessis altres jocs, algun cop... :)
ResponderEliminarUna bombolla!