Aquí se viene a jugar con las palabras. A vaciar nostalgias. A comprender miradas y silencios. A compartir sin disfraces. Con seudónimo pero el alma verdadera...

lunes, 2 de noviembre de 2020

El senyor de dalt...

El senyor de dalt, així li diem a casa, és un senyor gran. Perquè fa molts anys que és viu i, sobretot, perquè havia de ser un home molt alt i, probablement, ben plantat i presumit. Ara ja no. S'ha encongit i arrodonit el cap i les cervicals cap endavant, de manera força marcada. Com si exagerés.

Surt molt poc i li costa. Ha de moure's amb caminador, que ja deu fer anys que porta perquè està desballestat i sembla que, a cada pas, alguna de les potes hagi de caure. I el caminador entra amb quasi tanta dificultat com ell a l'ascensor de la finca, així que hi dedica força estona a obrir i tancar les tres portes cada cop que vol sortir de casa seva.

El senyor de dalt agraeix que esperem que vagi fent camí, al seu ritme, per la porteria, fins que arriba a la porta principal, pesant i magnífica, que ell no pot controlar tot sol. I s'espera a que entri o surti algú per poder passar el llinda amb el seu caminador, ben agafat amb les dues mans, com li devia dir el doctor en el seu moment. Pot ser que fos la infermera qui li expliqués com s'havia de dur amb seguretat per no caure.

Podria ser pescador, perquè sempre duu un barret de roba i visera petita, tot negre, que cobreix una cabellera escassa, curta i ben blanca per les canes, com la seva barba llarga i ben cuidada. També podria ser un home de camp, perquè acostuma a portar jaquetes tresquarts tot l'any. A vegades gruixudes i de color blau marí, amb botons grossos. Altres, una jaqueta de campanya de color sorra del desert. Força elegant, net i ben planxat, per ser tant gran. I per viure sol.

Perquè la casa és immensa i mai li he vist cap visita, apart de la del seu fisioterapeuta, que puja un cop per setmana. No es va casar i sembla que no va tenir fills. No li queden gaire amics i amb el porter de l'edifici no hi té una bona relació. Defuig qualsevol ajut, com si no volés que els veïns ens preocupéssim. O potser no vol que ningú el destorbi... A mi em preocupa que estigui sol i no puc ni fer-li saber.

Avui he sentit molt enrenou a la escala, a mig matí. Com que era un home tant alt, el taüt no entrava a l'ascensor i han hagut de ser cinc homes per poder pujar-lo i desprès baixar els sis pisos de la finca, amb molta dificultat i descansant una bona estona a cada replà. Sembla que aquest matí no obria la porta quan el fisioterapeuta anava a fer-li exercicis a les cames, que últimament li fallaven...

No hay comentarios:

Publicar un comentario

No serás de l#s que creen que intimido y por eso no comentan nunca, ¿verdad? :) ¡¡Venga!! ¡¡Anímate!!

Aquí está todo...

Acerca de los datos personales

Mi foto
Si. Claro. Cómo si fuera tan fácil hacer una definición completa y, además, ecuánime de una misma a estas alturas de la vida... Creo que, por lo menos, necesitaría un fin de semana. ¿Hace? ¿Si? :)

Por si se pierde algo...

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
Number of online users in last 3 minutes Number of online users in last 3 minutes