Sóc de les qui creuen que valdria la pena...

Crec que vares nèixer entre onades de mar blava. Entre aigues, dins del Mediterrani, tan a prop. Crec que un grapat d'anys separen les dates d'un primer plor i les del primer pas i el primer enyor. Crec que hi ha distàncies i tanta proximitat en les geografies, tot tan previsible, encara que cluco els ulls per mirar d'endevinar... També crec que les paraules són comunes i que les teves tenen més cura de les formes i els fons, que les meves són improvisades i a voltes esgarrapades a les presses, amagades i fins i tot captives dels secrets que m'acompanyen i dels que vaig prometre. Sóc capaç de creure que estàs en companyia i en la descoberta, en la soledat de qui troba a faltar el que ha deixat lluny i retroba de tant en tant, quan totes les circumstàncies... I és que crec que valdria la pena...