Lletraferits...

Feia sol i una mica de fred. 

El cel blau, com els teus ulls 

i la teva cançó, i alguns núvols. 

Una barreja estranya de gents 

aplegades envoltant el teu record, 

el to de la teva veu, la mirada 

i, sobretot, els teus silencis. 

Com si aquest any haguessis viscut de veritat i sabessis de mi i dels nostres. Tú, tan callada, tan respectuosa amb les altres vides, fins i tot amb la teva, el teu comiat silenciós, d'amagat, inexplicable i punyent, dolorós, irreversible i definitiu. Escribies coses curtes i petites, menudes com tú, quan a vegades em demanaves suport i abric i seguretat, quan el futur t'espantava i la por se't clavava a la gola, enganxant-se fort. Tot el que ha passat aquests dotze mesos a les nostres vides i les llàgrimes plorades i l'enyor suant-me tots els racons. Si. Ens faltes, cada dia. En secret o en silenci, quan no trobem la paraula o ens equivoquem. Jo miro cap al cel, somrient, perquè m'agrada pensar que em veus la cara i no el cabell, només. I et saludo per dintre i t'imagino, ingràvida, excelsa, observant-nos a tots, a la vora d'aquell que ens va donar les nostres vides. En va viure una de tan curta com tú. Exactament. Si us heu trobat, estic segura que us passeu la vida [la mort] discutint. Eternament...