Felicitat i soledats profundes...

Hauria d’estar tant feliç, aquesta setmana de la bona sort i les grans notícies! I, saps què? Me’n adono que ja no en sé, de ser-ho. Que he perdut la forma i el costum. Que m’engabanya i ofega i no sé com desenpallegar-me’n. És com si la felicitat se’m enganxés a la pell i m’empresonés.

No hi sé estar còmoda, en el paper perfecte de “tot està anant millor del que pensava, en coses tan rellevants”. No hi estic avesada, no tinc ritme ni swing.

Necessito riure, divertir-me, trencar la soledat, eixugar les llàgrimes, que m’abracin, anar a llocs desconeguts, sentir que recupero la llibertat. Rellegeix a poc a poc aquest paràgraf, buscant-hi el sabor.

Quin post més estúpid, segurament. Què necessari...