M'encantaria escriure coses precioses...

Estic triant el no res. El ningú. El meu destí.

No escolto i no espero, tampoc no vull pensar que algú compareixerà i omplirà la meva vida d'alegries, d'il·lusions. No se'm passa pel cap que he de ser jo mateixa qui la ompli d'aquesta mena de coses. Senzillament, sóc incapaç.

Un esforç? llevar-me, arribar a la cuina i fer alguna cosa per esmorzar, prémer el botó de la torradora i treure el got de l'armariet verd. Arrossegar-me fins la dutxa. Fer moviments automàtics se'm dóna bé. Així no penso i només em concentro en ensabonar-me com la maniàtica de la neteja que sóc. Punt.

De moment, m'estic deixant viure, silenciosament. Una cosa i una altra. Empassar un silenci i la necessitat imperiosa d'escoltar una veu. Enyoro, intensament. Compareixen persones i records, frases i moments, buits i nostàlgies. Ja se sap que això és el que té mirar enrere, oi?

El cas és que jo no hi miro, enrere. M'assalta, el passat. I se'm tira a sobre i torna i és impossible deixar-lo de banda, oblidat, encapsulat. Com si no m'hagués interessat mai. I quina mentida més enorme, aquesta.

Vaig fent, tirant, només. No hauria de queixar-me, ja ho sé. Però a mi se'm acumulen les idees, les pors i els pensaments estranys, com si no volés estar aquí, fer el que he de fer, envoltar-me de qui forma part de la meva vida. Les pors i les soledats s'enganxen a la gola i al llagrimall i això no ho atura ningú.

I és que a mi m'encantaria escriure coses precioses, com a vegades pot ser la vida, però ara sóc incapaç...