Totes les abraçades que vaig oblidar fer-te...

He mirat amb por la teva finestra. Des de sota, al carrer. Ho confesso, perquè no és el primer cop que ho faig...

Encara hi ha les cortines del quarto de la cantonada penjades, on a vegades et veia per una meravellosa casualitat treient el cap, mirant a baix, potser a la gent, al tràfic, no ho sé. Depenia, suposo. Ara es perceben d'un gris impossible, oximorònic. Les cortines, vull dir.

No he somrigut, tampoc he pensat que havia de pujar a veure't i fer-te un parell de petons, explicar-te les darreres novetats de la meva canviant vida o que em parléssis de metges, perquè ara ja tinc la teva absència indefinida instal·lada sota la pell, dins els ossos, darrera les retines i al córtex.

És tot irreversible. Que hagis deixat de ser-hi. El que no et vaig dir, potser. I el que vaig fer. Amb tú, per mi sobretot. Tot el que no podem canviar, ni fer, ni treure o desfer, tampoc posar-ho o callar, retirar o potser donar.

Penso en tot això avui, quan comença un altra període de molts díes i sembla que hem de fer propòsits i fixar-nos objectius. M'agrada mirar el que queda enrera, de tant en tant. Perquè és bo saber d'on venim per recordar qui som i com volem ser. Mentre puguem...