El meu homenatge...

El mateix lloc i totes les coincidències i una mica de por. Esperar fins al final per no patir, deixar-ho en un racó i avançar. Només. Respirar més a poc a poc, mirant el lloc on ella va seure, com posava per fer fotos, tocava les entrades, es tapava i anava entrant i sortint per anar pocant, tot sovint. He mirat la seva cadira i he plorat una mica perquè ho necessitava. Perquè tot és definitiu i perquè t'enyoro, en silenci, cada dia. I no m'agrada el que has deixat enrere, com ens has canviat a tots, com s'ha mogut el paper de quasi bé tothom i la tristor i els silencis col.lectius, quan ens trobem.

El mateix lloc, el mateix rival, diferent la companyia, idèntic resultat i una celebració immensa, els punys tancats, els dos braços en alt, paralel.ls, el cap amunt, mirant el sostre que tapava el cel, on no ets perquè sé on ets, ara que tinc on ubicar-te, saber-te, buscar-te cada cop que m'acosti a aquella terra, al lloc on t'envolta un silenci absolut. Em pregunto on ets, de debó. I m'agrada imaginar-te rient, amb mi, soles, entre silencis i frases curtes, cinismes i estimació encoberta. Voltant els llocs i sobrevolant-nos, observant espais i moviments. 

Havia demanat que el meu homenatge, el meu descàrrec de culpabilitats, fos repetir una cosa que ens va fer cridar, riure, abraçar-nos, xiular i ser una mica felices, nosaltres i ells. Fa molt poc, d'això. I m'he quedat sola, per anar-ho repetint de tant en tant, en la teva memòria, pel teu record. I les casualitats han fet que pogués oferir-te el triomf, amb un sonriure, picant l'ullet, una llàgrima i una llarga abraçada, compartint la alegria i la tristor, barrejades, en silenci, sense secrets...